Aquest poema, ais, pseudopoema, el vaig escriure fa molt... però m'agrada. Potser és una mica el reflex d'un estat d'ànim concret, el qual, per sort, ja no comparteixo, però que a vegades rellegint, bona part d'ell crec que pot ser identificat per molts i moltes que entrem, sortim i "vivim" Sl... Per tant, el penjo. És una mica personal de la Dali, però un blog també es tracta d'això, de treure a fora, d'obrir-se de... no sé, tinc ganes de posar-lo i punt, segurament no necessito tants preàmbuls.
^^
lleganyes
un estiu
una tardor
sis mesos avalen un temps que corre
entre la vigilia i el somni
entre SL i RL
les tecles en servien per abocar els somnis
i aixi somiant han anat passant els dies
uns dies on esperar un cartellet blau
era l'alè per poder avançar
però els somnis, somnis són
quan toca despertar
el coixí té la forma del teu cap
i les lleganyes
tan sols es treuen
amb
petons
1 comentari:
Es maquisiiim!
I le eneteeees!! Jajajaja que soc curteta amb els poemes.. o són clars o no els entenc.. però soposo me sentit identificada amb el poema... Petooons!
Publica un comentari a l'entrada